Text íntegre del monòleg de Caixa Fòrum,
Madrid, maig del 2018.

Disculpeu el meu atreviment a presentar-me aquí aquesta tarda gairebé sense haver avisat. Crec que dec una disculpa a Isabel, sé que portes temps preparant aquest acte, aquest esdeveniment i venir sense formar part del programa oficial, doncs sí que és un atreviment… però mireu, eh, tenia la necessitat de retrobar-me amb tots vosaltres: companys, col·legues … veig un munt de cares que feia molts anys que no veia i tenia la necessitat de compartir amb vosaltres els dubtes que durant anys ens persegueixen, ens inquieten… les respostes a preguntes que segueixen pendents de ser contestades. I és per això que sóc aquí, perquè intentava, pretenia trobar a la vostra companyia, a les vostres mirades, aquestes respostes. I ara que us veig, i veig la quantitat de coneixement, de nivell acadèmic i intel·lectual que hi ha a la sala encara se’m fa més difícil entendre què vam fer malament.

Fa temps que ens preguntem quina va ser la variable que ens vam deixar en aquella equació amb què crèiem que tot ho resoldrem.

Quin va ser l’ingredient d’aquella recepta màgica que ens havia de treure del mal pas?
És dur portar tants anys pensant i havent d’acceptar que tot aquell esforç del passat amb prou feines va servir, o que va servir per a molt poquet, perquè avui potser pugui estar aquí parlant-vos… tots aquells esforços de centenars de milers de voluntaris, d’associacions, de companys activistes intentant treure de la ignorància centenars a milions de persones, tractar de mobilitzar-los… mirar al passat explicar la d’anys que portem ja insistint treballant… uns més que altres… uns moltíssim quan un pensa en Greenpeace , a la Eleonor McArthur Foundation, al Club de Roma, a la Global Alliance for Building and Construction… no són pocs, eh? És un agregat desforç molt, molt gran. I jo segueixo sense respostes…

La veritat és que la majoria dels aquí presents segur, confio o segur que així és, no?… tenim la sensació d’estar-hi deixant la pell, de formar part d’aquest col·lectiu que tracta de combatre i argumentar els negacionistes que per més evidències que els presentem, segueixen aquí en la negació constant i continua que intentem alertar els que viuen instal·lats en la passibilitat, en els que creuen que no hi ha res a fer, que les decisions, que els actes, corren a càrrec d’altres… o d’impulsar, d’animar aquells ingenus o així entenc que són jo… els proto optimistes els dèiem… aquells que segueixen pensant o pensaven que al final el metro anterior al precipici, el segon anterior a la tragèdia, el sapiens del planeta ho acabaria resolent tot. I jo, com vosaltres, crèiem estar fent les coses bé, crèiem que amb la nostra actitud, amb el nostre compromís, escrivint articles, ajudant a redactar lleis, generant informes… que amb això, doncs fèiem el que s’esperava de nosaltres, allò que es demanava de nosaltres… crèiem i defeníem que si tots feien les coses com nosaltres les fèiem, el món canviaria. Hi hauria un canvi de rumb. I això ens generava cert orgull. Pertanyíem al club dels bons al costat bo dels decents dels que érem sensibles, dels que sabíem el que calia fer i no ho neguem de vegades ens dirigiem als altres amb una certa autoritat moral intel·lectual que almenys jo, amb el temps, reconec que era totalment injustificada.

No hi havia cap mèrit en tot allò. Estar aquí avui no té cap mèrit. Segurament tots cadascun amb la seva circumstància, som el resultat dels que van treballar es van esforçar perquè nosaltres tinguéssim accés al coneixement, poguéssim incrementar el talent. La pregunta és que si després en vam fer prou amb aquest patrimoni que ens van deixar. Aquests pocs minuts compartits, em fa la sensació que m’apropo a aquesta resposta, que en anys no he sabut contestar.

I em fa la sensació que la resposta és que ens va faltar determinació. I si és així, m’assalten un munt de dubtes, no?, un munt de dubtes. Mireu, no us ho he dit, eh, vinc del 2058. Allà les coses no són fàcils, gens fàcils.

I la més difícil de totes és conviure sabent que no vam fer allò necessari.

Pensem que avui comença una dècada nova. No esperem a l’u de gener del 2020, no esperem aquell calendari que ens marqui els ritmes i els tempos. Avui comença una dècada que demana el millor de tots nosaltres, que agafem aquesta determinació i la fem servir amb entusiasme, per força, cadascun en la seva competència. Arquitectes, projecteu, dibuixeu, penseu en clau de planeta no pot, no hi ha una prioritat més gran que aquesta penseu en demanda, enginyers, ser audaços per aquest enginy, aquest talent innat que temeu per satisfer aquesta demanda amb el consum zero.

I dic zero no proper a zero near zero is not zero and the planet need zero.

S’han de tallar els temps. I vosaltres constructors, quadraries, d’industrials, de lampistes, de lampistes, de fusters, teniu també responsabilitat. Teniu partida en això. No us desinhibeu. Cada quilo, quilowatt no consumit. Cada litre daigua no desaprofitat cada quilo de CO2 no emès compte. Tots expliquen, desitgeu aquells que diuen que les petites accions no compten multipliques per 7,000 milions i digueu-me que us dóna.

I vosaltres el gremi que fabriqueu materials de construcció: teniu una capacitat enorme de transformar el sector. Utilitzeu-la empreu-la, sigueu valentes. No serveix de pintar de verd les webs i els catàlegs. No serveix de posar un ressò, un bio, un organic davant de la nomenclatura de cadascun dels vostres articles. No us penseu en els comptes d’explotació d’aquest any i del següent… donem l’opció als que vénen per darrere que calculin els comptes d’explotació també. Utilitzar aquest múscul inversors, entitats financeres, promotors, no tot s’hi val, no tot és finançable. La TIR no és l’única cosa que explica preguntar al planeta quin és el seu TIR, o asfixieu financerament els projectes que no són solidaris amb el planeta o asfixiareu al planeta.

I vosaltres, els que us dediqueu a la governança ia l’acció política, a regular i definir el nostre marc legal, a gestionar els recursos públics, vosaltres que ens demaneu que us lliurem la nostra confiança votació després de votació, que mostreu com a garantia del vostre bon fer la vostra indiscutible vocació de servei públic, que us postuleu per treballar per i pel bé comú. Sabeu que avui no hi ha un bé comú més clar que aquest, treballar per fer possible la preservació de tots els éssers vius que hi vivim i la de tots aquells que ens han de succeir. No busqueu dreceres. No vulgueu simplificar ni abaratir el repte. Redactar les lleis necessàries i acompanyar-les dels mecanismes d’execució i dels pressupostos òptims per aconseguir les solucions que el problema ens demana, sigueu valents, sigueu audaços.
Comenceu cada sessió parlamentària, cada grup de treball, cada ple municipal repetint-vos això. I sapigueu dir que no quan sigui procedent i premeu amb el sí també quan la situació ho requereixi.

Però disculpeu, no, volia convertir això en un reguitzell de retrets que potser se m’ha anat de les mans… però des de la perspectiva que em dóna estar 37 anys per davant vostre us dic que hi ha temps, que si agafem aquesta determinació, si ens la creiem i l’apliquem amb força, amb convenciment, amb lideratge… hi ha temps.

Hem d’autoexigir-nos la millor versió de cadascun de nosaltres. Una que ni nosaltres mateixos sabem que existeix perquè segurament la situació no ho demanava perquè la urgència no és avui. I perquè avui el que està en joc és tot i tot, mai abans no ha tingut un sentit tan ple. Repetiu-ho: tot. Busqueu l’entusiasme, la il·lusió, la passió.

Potser ens les vam deixar enrere, dècades enrere… se’n van anar amb la joventut. M’entristeix veure a la sala tot just menors de 30 anys. No podem fer-ho sense ells. Necessitem la seva insensatesa. Necessitem del seu entusiasme, de creure que allò impossible és possible. Pujar-los al carro, retirar del carro, empènyer-lo, estar aquí obliga

La vida, sigui quina sigui la raó que us ha portat aquí, ens ha posat aquí. I això obliga a liderar, a empènyer, convertir-vos en exemple, sense por. Sortim dels nostres cercles. Sempre estem veient les mateixes cares, els mateixos noms… sí, fem coses, però reconeguem-ho endogàmicament, en sortim. Necessitem generar més moviment, molt més. Convertim cada petita acció en una acció de compromís.

Cada gest en un exemple… fins a la més petita, fins a la més privada, la més singular, la més silenciosa. No hi ha capacitat, no hi ha possibilitat de neutralitat. Les decisions i accions o ens acosten a la solució al planeta o ens n’allunyen. No hi ha terme mitjà.

Barcelona del 2058.